Com vaig superar els 3000 d'un cim a Guatemala. Volcà Acatenango

L'alçada màxima a la que havia arribat fins la meva arribada a Guatemala eren el 2909 del Puigmal, aquell pic que corona la vall de Núria. Fins la meva arribada a Guatemala...

En Vini té un objectiu a mig plaç, pujar els 37 volcans que té Guatemala. Ara fa tres setmanes, i després de proposar-nos-ho vàries vegades, vam decidir d'acompanyar-lo a fer el cim d'un. Malauradament vam acordar de pujar l'Acatenango, un que ell ja havia pujat i així tampoc el vam ajudar massa en el seu objectiu, no més que en la preparació física. I parlo de preparació física perquè l'Acatenango no és un volcà senzill. Fins la meva arribada a Guatemala, 2909. Quan me'n vagi qui sap si serà l'Acatenango el més alt, amb els seus 3976. Això se li diu superar un rècord. I l'espineta serà no haver arribat als 4000.

L'Acatenango és un volcà situat a prop d'Antigua (entrada anterior). Forma part del massís d'Acatenango, junt amb el volcà de Fuego. Actualment hi va tres volcans actius a Guatemala. Pacayas, Santiaguito y Fuego.

L'expedició formada pel cosí d'en Vini (que després resultaria que no ho era), la Zuriñe, el Luis -nou voluntari-, la Lea, en Vini i jo mateix (foto tot justs abans de començar a pujar, en ordre però sense burros al davant), havia de sortir amb el Vinibus (el minibus d'en Vini) a les 11 del matí. Volíem pujar l'Acate a les 23 hores per veure sortir el sol, i amb una mica de sort, veure alguna erupció del volcà de Fuego. El Vinibus estava avariat i s'havia d'esperar per les peces. A les 16 encara no estava llest i el camí durava 7 hores. Així que no teníem gaire temps. A més havíem de passar per Guate (un infern la majoria del temps) per recollir al guia, necessari si volíem pujar de nit. Vam haver de deixar el Vinibus i marxar amb un Picop, també del Vini.

Al final el viatge va anar bé, i ens vam situar al peu de l'Acatenango sobre les 23. El sender deu començar sobre els 2200 metres, la pujada té doncs 1750 metres de desnivell, a pujar en 7 qm. Caminar de nit és agradable (us poso una foto borrosa de la capital des de les faldes de l'Acate). Vam posar un ritme no gaire fort, però el "cosí" semblava que no el podia aguantar, despenjant-se a les primeres rampes. Finalment, quan portàvem un qm de pujada va desistir i es va tornar al Picop a dormir. D'aquesta manera vam pujar 5 i el guia.

Es fa dur pujar per sobre de 3000. De tant en tant patia mal de caps que respirant profundament s'alleugeraven fins a desaparèixer. Mal d'alçada? Les pendents eren sovint molt fortes, però això no era el més dur. Mancava tracció. El terreny era molt tou, sorra i els peus relliscaven. La pitjor de les pendents ens esperava tot just abans del cim. Coneguda com "la maldita" més d'un ha de donar volta per evitar-la (se'n van per "la bendita"). Nosaltres finalment la vam pujar i arribàrem a dalt del volcà.
 

Sort? Doncs es veu que vam tenir força. Només arribar a dalt vam contemplar la primera de les erupcions del de Fuego (foto molt borrosa, però és una erupció, jajaja). De nit, és veia clarament la lava baixar, i el so... Vam viure ben bé quatre o cinc (una altra foto a trenc d'alba, més maca no, i una fumarola perquè veieu el volcà millor i com de prop estàvem).

També vam gaudir de la sortida del sol (foto amb el volcà d'aigua). L'Acatenango té una particularitat. És pot accedir arreu de la vora del cràter superior, i es pot veure els 360 graus. Des de dalt vam veure doncs força tros de Guatemala (és el tercer volcà més alt de Guatemala i de Centreamèrica). Entre altres llocs vam gaudir de veure el llac Atitlan i els volcans  que l'envolten (Atitlan, San Pedro i Toliman, foto de les muntanyes amb unes tendes. Es pot intuir el llac Atitlan a la dreta).

Però, a més la pujada ens guardava una sorpresa fantàstica. El sol va il·luminar l'Acatenango i aquest va projectar l'ombra. Preciós. (Foto de l'ombra del volcà).

La baixada un trencacames (ara sí vam baixar per "la bendita", foto. Sí, aquesta és "la bendita"). Si heu baixat algun cop el Pedra, me'l va recordar una mica. Un inici de pedres i poms, fent que esquies, arribant a un bosc on camines vorejant la muntanya. I finalment una nova baixada de pols (això el diferència del Pedra).

I a tornar, sense dormir, en el Picop d'en Vini. Una nova aventura que va mig acabar fent una migdiada en el "parqueo" d'un centre comercial de la capital. No és conya, i ens van venir a dir que no podíem (com pot ser?). No ens importava. Tots estàvem contents d'haver fet el cim i gaudir de vistes fabuloses...  Tots? Tots no. Excepte el cosí d'en Vini (ara us heu d'imaginar un chapin dient "que no és mi Primo!" tota la pujada a l'Acatenango).

Fins la propera, segona tanda de menjars de Guate. Per cert. M'han demanat vàries persones que escrigui en espanyol, que no m'entenen (voluntaris, la meva neboda, amic noruec...) Ai... no sé què faré.