Stand by

Hola a tots. El blog queda en stand by fins a tenir WiFi per al portàtil (hotel?). De moment sense fortuna.

Hola a todos. El blog permenecerá en stand by hasta disponer de WiFi hotelera. Mala pinta.

Hi everyone, this blog... Jajaja pensàveu que ho diria en anglès...

Y pa' comer (2). Frutas y verduras.

Hola de nuevo. Siento haber tardado tanto. Ya veis los que quedáis todavía leyéndome. Hay cambio de idioma. Y lo hago con el segundo episodio de la comida de Guate. De mi comida de Guate. Ahora que mi periplo está llegando a su fin. Al final voy a separar frutas y verduras de lo que son las comidas preparadas, los platos.

Empezaré hablando de las frutas. Prácticamente no cocinan ninguna a excepción del plátano-banana. Las comen tal cual, en licuados (de agua o leche, según lo que le añadan), helados (licuados en bolsas de plástico). Zumos? Zumos como tal, 100% fruta, ni en los supermercados. De hecho, las bebidas de frutas no ponen el % de fruta que incluye. Esto es Guate. Es voy a hablar de las que he ido comiendo o tengo intención de comerlas. Las fotografías, la mayoría de los mercados de calle de Cobán (foto) y Carchá.

- Plátano, omnipresente en la dieta. De todas las maneras. Fresco, frito, batido, licuado...
- Mango. Muy habitual. En licuados, helados (chocomango, bañados en chocolate), batidos, comido por la calle, bien cortado, bien mordido. Sí, por la calle mordido. Se le pega un bocado en la punta, y ale, se pela y se come. Hay algunas variedades (5-6). Una niña del colegio llamada Nancy y que por las tardes y los fines de semana vende mangos, me hizo un curso acelerado. Así tenemos los siguientes mangos: tomy (grandote, Redondo, rojo y verde), leche (mediano, amarillo y verde), coche (chiquito, amarillo), tahul (Redondo, mediano, entero amarillo, verde), mamei (cómo el Tomy, rojo y amarillo). Lo gracioso es que los vas reconociendo. Los más habituales tomy y coche (foto, los sabéis diferenciar... bien fácil, la respuesta al fina de la entrada)

- Fresas y moras: sobretodo en batidos, helados, licuados.
- Naranjas: pequeñas y no muy buenas. Comidas y en zumo
y néctares.
- Mandarinas: sólo las he visto en zumo y néctares.

- Limas y limones: muy frecuentes. Difícil de diferenciar entre ellos (para mi todo son Limas, no hay limones amarillos). Visto en néctares y refrescos naturales, buenísimos. También muy utilizados como acompañantes de ensaladas, aderezos de pollo...

- Manzanas: las rojas. Sobretodo se comen tal cual.
- Melón: El francés. Comido tal cual y en licuados. Te lo ofrecen en rodajas en los mercados.
- Sandía: No es muy buena. Fresquita. La comen tal cual, en licuados y también en helado de sandía bañado en chocolate con o sin manía (chocosandía).
- Piña: Un poco como la sandía. Para mi, la dulzura de la fruta aquí, más que sobrevalorada. De vez en cuando comes una buena, pero no fantástica. La gracia, que la cultivan en casa (foto, pasamos cada día a su lado cuando vamos a comer), y la ves crecer... poco. Tarda un año sólo. Se suele comer tal cual o en chocopiña, o en ensalada.

- Cocos: agua de turista que no acabo de aguantar más allá de dos sorbos. La ventaja es que cuando se acaba el agua, y con paciencia, te los puedes comer. Se usa el coco verde, no el peludo marrón. Hacen refrescos con el coco, bien buenos. Una variedad de estos refrescos la denominan horchata. Existe otra horchata que hacen con manía (cacahuete). La chufa, ni en pintura.

- Jocotes: fruta redonda, primero de aspecto verde, luego se enrojece para acabar siendo roja. Dulce, se extrae la piel como si fuera una bolsa. Muy buena, tiene un hueso enorme así que comes poca fruta y tiras mucho hueso (foto, fruta roja tras la piña).
- Nancé: fruta dulce, amarilla, pequeña, adonutada, de sabor medio amargo, medio... A mi no me gusta ni el sabor ni el olor. Se ve que es muy buena para helados, incluso los hay industriales de una marca local denominada Sarita. Probaré algún día el helado, supongo (foto, fruta amarilla tras el jocote)

Y ahora las verduras, hortalizas, tubérculos...:
- Maíz, patatas... suficiente.
- Frijoles: hay muchas variedades de frijoles. He puesto dos fotos, una con una variedad secándose en casa, y una foto de mercado con varios tipos, tras el nancé.
- Chiles: Muy habituales en la cocina. Pongo una foto con chiles rojos y verdes mezclados. Sí, son pimientos...picantes. Se suele preparar la salsa de la anterior entrada, de color verde. También utilizan chile seco para hacer polvo de chile, un aderezo de comidas. Asimismo preparan una vinagreta con chile, para que acompañes tus platos si piensas que sigue estando poco picante. Hay que
decir que, en general, no cocinan picante. Será porque son
completamente diferentes a los mexicanos (jajaja).

- Lechuga: raro encontrar una variedad diferente a la iceberg. Mala.

- Repollo: muy pocos reconocen la palabra col. Es la lechuga. Buena, se suele comer cruda, aliñada, en ensalada.

- Ayote: La primera de las cucurbitáceas de las que os hablaré. Vamos, un primo herman
o del pepino, que también comen. Se come crudo, en ensalada, cocido...

- Tomate: variedades diferentes que en España. Denominado pish en q'eqchi', la variedad más curiosa es una verde y seca (foto, supongo que la he comido en ensalada, tras el chile seco), que quizás he comido en ensalada sin saberlo. La más común, el chepish, o tomate de árbol. Con él hacen salsas, se come crudo... Vamos, un tomate.

- Espinacas: Pues eso, qué queréis que os diga de las espinacas. Popeye quizás os diría algo más.
- Chipilin: Algo así como una espinaca de hojas pequeñas. Bueno, eso me dijeron. La comí en una pupusa... eso en la tercera entrega de la comida.

- Güisquil: La segunda de las cucurbitáceas. Es una calabaza verde pequeña aperada. Se come hervida, o la he comido hervida sobretodo. Parece una patata con otro gusto. A que me explico bien? Si no os parece que me explique bien, añado una foto, tras el tomate verde raro.
- Güicoy: Otra curcubitáce. Es una variedad de calabaza. Se come hervida, cocida.

- Macuil: Se trata de una planta parecida a la menta, que sabe entre espinaca y acelga. Ligeramente amarga, la hemos comido en la casa en sopa, ya que se dice que tiene propiedades digestivas. Cada vez que alguien decía estar enfermito de la tripa, sopa de macuil y pasta y papas (pongo una foto del plato en la próxima entrada, la de platos preparados).
- Pacaya: planta entre palmera y endivia, jajajaja, de amargura variable a lo largo de las hojas, que cocida y junto a
un preparado de maíz (qué raro...) es un plato típico de Semana Santa. A los niños en general no les gusta por lo amargo que es.

Y hasta aquí esta nueva entrega. La próxima irá sobre fines de semana tranquilos en las Verapaces. Sachichaj y Lachúa. Uno diversión, el otro... un cenote inmenso.

Y luego... la tercera entrega de las comidas. Bebidas y platos preparados. A continuación... Atitlán y el volcán San Pedro, para seguir con los transportes... ufff cuánto trabajo. Y quedará mi viajecillo por Huehetenango, curiosidades de Guate... Acabaré? Ya veremos.

Hasta pronto.

Por cierto, la respuesta de los mangos: Tomy y coche, junto a melón francés (que no es un mango).

Com vaig superar els 3000 d'un cim a Guatemala. Volcà Acatenango

L'alçada màxima a la que havia arribat fins la meva arribada a Guatemala eren el 2909 del Puigmal, aquell pic que corona la vall de Núria. Fins la meva arribada a Guatemala...

En Vini té un objectiu a mig plaç, pujar els 37 volcans que té Guatemala. Ara fa tres setmanes, i després de proposar-nos-ho vàries vegades, vam decidir d'acompanyar-lo a fer el cim d'un. Malauradament vam acordar de pujar l'Acatenango, un que ell ja havia pujat i així tampoc el vam ajudar massa en el seu objectiu, no més que en la preparació física. I parlo de preparació física perquè l'Acatenango no és un volcà senzill. Fins la meva arribada a Guatemala, 2909. Quan me'n vagi qui sap si serà l'Acatenango el més alt, amb els seus 3976. Això se li diu superar un rècord. I l'espineta serà no haver arribat als 4000.

L'Acatenango és un volcà situat a prop d'Antigua (entrada anterior). Forma part del massís d'Acatenango, junt amb el volcà de Fuego. Actualment hi va tres volcans actius a Guatemala. Pacayas, Santiaguito y Fuego.

L'expedició formada pel cosí d'en Vini (que després resultaria que no ho era), la Zuriñe, el Luis -nou voluntari-, la Lea, en Vini i jo mateix (foto tot justs abans de començar a pujar, en ordre però sense burros al davant), havia de sortir amb el Vinibus (el minibus d'en Vini) a les 11 del matí. Volíem pujar l'Acate a les 23 hores per veure sortir el sol, i amb una mica de sort, veure alguna erupció del volcà de Fuego. El Vinibus estava avariat i s'havia d'esperar per les peces. A les 16 encara no estava llest i el camí durava 7 hores. Així que no teníem gaire temps. A més havíem de passar per Guate (un infern la majoria del temps) per recollir al guia, necessari si volíem pujar de nit. Vam haver de deixar el Vinibus i marxar amb un Picop, també del Vini.

Al final el viatge va anar bé, i ens vam situar al peu de l'Acatenango sobre les 23. El sender deu començar sobre els 2200 metres, la pujada té doncs 1750 metres de desnivell, a pujar en 7 qm. Caminar de nit és agradable (us poso una foto borrosa de la capital des de les faldes de l'Acate). Vam posar un ritme no gaire fort, però el "cosí" semblava que no el podia aguantar, despenjant-se a les primeres rampes. Finalment, quan portàvem un qm de pujada va desistir i es va tornar al Picop a dormir. D'aquesta manera vam pujar 5 i el guia.

Es fa dur pujar per sobre de 3000. De tant en tant patia mal de caps que respirant profundament s'alleugeraven fins a desaparèixer. Mal d'alçada? Les pendents eren sovint molt fortes, però això no era el més dur. Mancava tracció. El terreny era molt tou, sorra i els peus relliscaven. La pitjor de les pendents ens esperava tot just abans del cim. Coneguda com "la maldita" més d'un ha de donar volta per evitar-la (se'n van per "la bendita"). Nosaltres finalment la vam pujar i arribàrem a dalt del volcà.
 

Sort? Doncs es veu que vam tenir força. Només arribar a dalt vam contemplar la primera de les erupcions del de Fuego (foto molt borrosa, però és una erupció, jajaja). De nit, és veia clarament la lava baixar, i el so... Vam viure ben bé quatre o cinc (una altra foto a trenc d'alba, més maca no, i una fumarola perquè veieu el volcà millor i com de prop estàvem).

També vam gaudir de la sortida del sol (foto amb el volcà d'aigua). L'Acatenango té una particularitat. És pot accedir arreu de la vora del cràter superior, i es pot veure els 360 graus. Des de dalt vam veure doncs força tros de Guatemala (és el tercer volcà més alt de Guatemala i de Centreamèrica). Entre altres llocs vam gaudir de veure el llac Atitlan i els volcans  que l'envolten (Atitlan, San Pedro i Toliman, foto de les muntanyes amb unes tendes. Es pot intuir el llac Atitlan a la dreta).

Però, a més la pujada ens guardava una sorpresa fantàstica. El sol va il·luminar l'Acatenango i aquest va projectar l'ombra. Preciós. (Foto de l'ombra del volcà).

La baixada un trencacames (ara sí vam baixar per "la bendita", foto. Sí, aquesta és "la bendita"). Si heu baixat algun cop el Pedra, me'l va recordar una mica. Un inici de pedres i poms, fent que esquies, arribant a un bosc on camines vorejant la muntanya. I finalment una nova baixada de pols (això el diferència del Pedra).

I a tornar, sense dormir, en el Picop d'en Vini. Una nova aventura que va mig acabar fent una migdiada en el "parqueo" d'un centre comercial de la capital. No és conya, i ens van venir a dir que no podíem (com pot ser?). No ens importava. Tots estàvem contents d'haver fet el cim i gaudir de vistes fabuloses...  Tots? Tots no. Excepte el cosí d'en Vini (ara us heu d'imaginar un chapin dient "que no és mi Primo!" tota la pujada a l'Acatenango).

Fins la propera, segona tanda de menjars de Guate. Per cert. M'han demanat vàries persones que escrigui en espanyol, que no m'entenen (voluntaris, la meva neboda, amic noruec...) Ai... no sé què faré.

Y pa' comer (1). La dieta bàsica.

Doncs sí, aquesta és la meva primera entrada sobre el que menjo a Guatemala. En aquesta entrada parlaré dels aliments bàsics de la meva dieta. En una segona entrada parlaré de vegetals i fruites rares i dels plats mes elaborats que hem menjat.

Si per casualitat esteu pensant que pel fet d'estar en un país en desenvolupament  m'estic aprimant, avís per a navegants, no és així. No ens donen malament de menjar, si això vol dir quantitat i bo de sabor. Si afegíssim varietat de menjars, ai, aquí sí que m'heu agafat.

Per començar, el peix encara no l'he vist. Bé, menjant-me pells a Semuc Champey sí que n'he vist. Però en un plat... Poques oportunitats he tingut. Estant a Rio Dulce, a Livingston, al llac Atitlan... Però sovint no anem a llocs on s'ofereixin, ja que o són molt cars (i no ens va bé) o no ens fiem massa del que ens donaran (que és el que més sovint passa).

Deixant a part el peix, anem als menjars bàsics. Pa, arròs, blat de moro, frijoles, plàtan i ou. Com a verdura, la col. Les carns, menys habituals a la població en general, no en els nostres plats, que en mengem cada dia 1-3 vegades. Parlaré una mica d'ells en ordre d'importància que em penso tenen en la seva dieta, a part d'altres ingredients habituals.

Blat de moro: El tot-present, per això té tantes fotos. El format preferit, en Tortilla (primera foto). Després veurem que forma part d'altres menjars, però cal remarcar la tortilla. Formacions rodones, exclusivament de blat de moro, que després de deixar que s'estobi en aigua durant temps (una nit?) fan farina als molins de Nixtamal (els molins del blat de moro, la farina en foto). Amb la farina i aigua fan les tortilles (foto) amb molta traça, ja que des del 6-7 anys i sobretot les nenes, aprenen a fer. Les cuinen sobre plaques metàl·liques de llenya (foto) i les mengen acompanyant qualsevol plat, com si fos el pa. Jo en dec menjar 2-4 al dia. Es fa a casa i les fan a tot arreu. Es poden trobar tot de locals que venen tortillas, fins i tot, només tortillas. És clar, "los tres tiempos, desayuno, almuerzo, cena".

Ou: La seva font principal de proteïnes. I us diré que no em semblen barats. Un ou deu valer 0,5-1Q. Això vol dir que la dotzena estaria al voltant d'1 €. Sabent que olta de l'economia é de subsistència... L'ou sobretot el fan en remenats i truites. Els remenats, de tomàquet i ceba, amb salsitxes... Ous al dia, no vull ni pensar-ho. Però un dia de cada dia normalet poden caure 3-4. Sí, 3 o 4. Un dia d'ous fins a 6 o 7. No vull pensar en el colesterol.

Frijoles: Acompanyant habitual, també "los tres tiempos". A l'esmorzar és més sovint en puré dur, que de vegades barregen amb crema de llet, iogurt... També els mengen com a farcit dels tayuyos. Però això serà un altre dia.

Plàtan: També com a acompanyant. Sobretot fregit o en liquat. En mengem cada dia.

Pa: No tant habitual a la nostra dieta com semblaria per el nombre de forns que hi ha pel carrer. Es tracta d'un pa dolç, habitualment. De fet, quan diuen que el pa no és dolç, ho és, però menys. A mi m'agrada, us haig de dir, però no en mengem ni de bon tros cada dia. un parell de cops a la setmana (de vegades me'n compro). No tinc foto, a veure si un altre dia us penjo una d'un forn.

Patates: En mengem però no gaires. N'hi ha molta fregida pel carrer, però la que mengem a la casa són patates bullides, pelades i fregides. Ben bones.

Arròs: Tampoc ni de bon tros tant habitual com m'hagués pensat abans d'arribar. 1-2 cops setmana. Sol ser acompanyant, fregit una mica.

Col: És la seva amanida. No es veuen enciams, més que iceberg, i rarament. 2-3 cops setmana, mig sofregida.

Carns: Entre les carns la preferida i més barata és el pollastre, i la forma preferida, fregida (Una de les cadenes de pollastre fregit més importants i que sembla que estiguis a la sèrie Breaking Bad, és "El Pollo Campero"). Després la gallina. D'aquesta en tenen unes quantes. Les més comunes, gallina de corral i la criolla. Després tenen una sense plomes al coll, molt apreciada i força més cara. A mes tenen la carn de Res (chuletas, churrascos...) i de porc.

A part nosaltres normalment també mengem una mena de formatge fresc, que el gust el dona la sal. N'hi ha de molt salats i incomestibles. La llet és rara, tot i que nosaltres habitualment en prenem bullida amb canyella junt amb cereals.

Condiments i sabors afegits: Fan servir molt la canyella, en produeixen. També el cilantre, sobretot en els caldos. És clar que no ens podem oblidar del Chile (foto).

No mengem fruita. La mengem passejant. Mango, síndria, meló, papaia. També en liquats (que si en prenem a la casa). De mango, papaia (foto, però el que prenem on tenim wifi, Hostal d'Antaño), llimona, maduixa, mora, plàtan... Molts d'ells, fantàstics.

Begudes, a part dels liquats, cafè (de mitjó, puagh), té (el prefereixo, dolç, amb canyella, tot amb canyella) i xocolata amb aigua (i també amb canyella, segur).

I el sucre, no ens oblidem dels sucre. Tot té sucre. La sal molt menys comuna. Oblideu-vos de l'oli d'oliva...

Poso tres exemples de menjars (combinats) que fem a la casa on estem. Poden ser perfectament per esmorzar, o bé per dinar o bé per sopar. Força indistintament barregen els ingredients i així teniu els nostres plats de cada dia.

• Primera foto: Un esmorzar típic. Frijoles amb ou en truita i formatge. També té pollastre arrebossat i fregit.
• Segona foto: Foto del dinar d'avui. Amanida de col amb pollastre fregit. Li hem afegit Chile.
• Tercera foto: Sopar d'ahir. De nou pollastre fregit, frijoles, patates i plàtan fregit.
  

Doncs res, aquesta és la dieta bàsica. La propera Acatenango. I després. Verdures i plats elaborats. Fins aviat.

Antigua o com un terratrèmol va acabar amb la capital de Guatemala

Als peus del volcà de Agua (a la foto una mica tapat pels núvols) i sota l’atenta mirada de dos altres volcans, Acatenango i Fuego, es troba la ciutat d’Antigua (Santiago de los Caballeros de Guatemala). Fundada a mitjans del segle XVI, aviat va ser considerada la capital de la Capitanía General de Guatemala.

La història d’Antigua, és la història d’una ciutat afectada per terratrèmols de diversa magnitud que van fer que sovint els seus edificis fossin enderrocats i aixecats, fins que l’any 1776, la destrossa fou tant gran que es decidí d’abandonar.

Durant el segle XIX es va anar repoblant de mica en mica, però no va ser fins a mitjans del segle XX que per motius del turisme no es va començar a reconstruir la ciutat. Ja l’any 1976 (els 76 no li van bé a aquesta ciutat), un nou terratrèmol va sacsejar de nou Antigua, tirant avall força de les millores introduïdes.

No obstant, malgrat estar en una zona que durant molts anys s’ha considerat molt insegura (durant el conflicte de Chiapas, l’altiplà de Guatemala on es troba Antigua, la continuació de la regió Mexicana, també era una zona convulsa) i els terratrèmols, no han evitat que es converteixi en un dels focus turístics principals de Guatemala. Les seves esglésies majoritàriament barroques, derruïdes o en procés de remodelació (a la foto, l'església de San Agustin, amb un mercat artesanal a fora), els seus carrers d’ambient colonial, combinat amb la presència de comerços més “occidentals”, són els interessos turístics de la que va ser la capital de Guatemala.
 

Molt bé. Ara ja coneixeu Antigua. Potser seria bo que us expliqui que vaig-vam fer. Principis d’abril (1 i 2 d’abril). De bon matí, ens vam dirigí en Picop (les pick up americanes). Com anàvem a la picop no és objectiu d’aquesta entrada. Només us diré que em vaig cremar bastant i que ara encara estic patint les conseqüències de la solana. Hores i hores sota el sol de Guatemala han fet que em descami com a una serp. 7 hores de viatge d’anada i set més de tornada.

Vam arribar a migdia i vam anar a dinar al “monoloco” o similar. Els preus del menjar força menys econòmics que a la resta de Guate que he visitat. Potser perquè es tracta d’una zona turística. I després? Després  am anar a visitar la ciutat. La població Indígena és molt menys nombrosa que a Alta Verapaz, i principalment es dediquen a la venta de productes artesanals o d’agricultura en els diferents mercats que hi ha (el d’artesania, el “normal”, els adherits a les esglésies principals com es veu a la segona fota). Aquí la població local està més barrejada, hi ha més varietat. També hi ha més estrangers en els locals. Servint copes, regentant bars, cafès, forns... Hi ha molts llocs amb cafè espresso, cosa que a Carchà encara no he trobat cap lloc (confirmat, no n'hi ha cap, aghhhhh!!!).

Després de passejar pels carrers d’Antigua, vam sopar una mica i vam sortir de marxa. De nou una nit de ball? NOOO. Això no és Livingston, i malgrat que el local estava força bé, no et convida tant a esperar que arribi la matinada. A més, volíem intentar pujar l'endemà al “Cerro de la Cruz” (vista a la primera foto) ja que estava mig ennuvolat i volíem veure els volcans que envolten la ciutat. Malauradament, tot i matinar força, ja veieu a la foto que el principal volcà, el de Agua, està tapat pels núvols.
 

El matí del diumenge 2 d’abril vam continuar passejant per Antigua. La veritat és que es deixa passejar. I al migdia vam tornar. De nou 7 hores i pico d’infern de sol fins que, apropant-nos a Cobán ens va agafar la pluja. Ja veieu, un viatge complet, un nou viatge.

Us deixo unes quantes fotos perquè gaudiu d’Antigua. A part de les dues comentades, podeu veure diferents fotos dels carrers d'Antigua. Com diria la voluntària Zuriñe "en Antigua hay amor, mucho amor". Potser el sentiu veient les fotos, però segur que serà millor si us passeu per aquí.

La propera entrada, a petició del gran Edu, parlaré de menjar. Sobretot del menjar que estic fent a Guatemala. Estic recollint fotos, per poder fer-ho més gràfic. A veure què. I després... la pujada nocturna al volcà Acatenango! Fantàstic. Fins aviat a tots.

I què culleres faig aquí per a una ONG?

Bona pregunta, oi? Què fa un metge de família, poc metge, a una comunitat rural de Guatemala, a l'Alta Verapaz (ja sabeu aquell lloc amb formacions kàrstiques i bla, bla, bla). Doncs a veure si us ho puc explicar.

Segur que més d'un, veient el blog, deu pensar que estic de turisme, l'anomenat turisme humanitari, voluntariat biopijo, turisme biopijo i les mil i una maneres que es pot anomenar. En el mes i pico que porto aquí he visitat coves, diferents paradisos de formacions petreoaquàtiques, ciutats de somni i d'insomni, paratges increïbles, he passejat per mercats acolorits i he menjat coses que mai havia tastat, he pujat un volcà i n'he vist un altre entrar en erupció, he vist runes maies i m'he sentit soldat espanyol defensant-me dels pirates, he ballat punta i he vist sortir el sol des dels llocs més inoblidables, i ja porto dos nits sense dormir!!!!. És a dir, sense cap mena de dubte, he fet turisme. Però, també us haig de dir que per a un blog és el que més crida l'atenció. Però, faig alguna cosa més?

Doncs sí. No heu de pensar que estic massa estressat. El meu dia a dia és força relaxat, però les tasques es comencen a acumular. A més, pel mig hi ha una preparació a unes oposicions impossibles per a les que estudio quan puc (ara no toca que estic escrivint el blog).

Ja m'he anat de nou. Què faig aquí? Us explicaré una setmana típica. Quatre dies de la setmana, visito a una consulta vinculada a una escola. A Chailpec. Us poso fotos del camí que haig de fer cada matí per arribar a l'escola (5 minuts si arriben) i la pròpia escola de lluny. Allà, treballo de 8 a 12:30 a una aula habilitada com a consulta (foto). Com veieu una suada (però és l'horari d'apertura de l'escola!). I més sabent que de vegades no ve ningú (jajajaja). El cinquè dia, me'n vaig a una comunitat llunyana que es diu Nueva las Pacayas. Allà l'ONG està participant d'un programa de detecció de desnutrició en nens a partir del 5-6 anys, edat que es deixen de seguir als centres de salut. Trigo a arribar-hi 2 hores, dos hores que són les mateixes per tornar. Allà m'estic 3-4 hores, fent revisions. És el dia més cansat, més perquè no dino a casa i amb "pitos i flautes" m'estic dotze hores pul·lulant.

Bé, ja sabeu què faig pels matins. I per les tardes? Per les tardes vaig a l'hostal Antaño a connectar-me a la wifi dos-tres dies per setmana però sovint arribo a les 16-17 hores, i ja és impossible connectar-me per Skype o Wassap amb Espanya, on teniu 8 hores més. A Antaño navego, escric mails, escric el blog, preparo fotos... i em prenc liquats de fruites (de maduixa, pinya, papaia). La resta de tardes puc baixar a Coban perquè hem quedat amb la resta de voluntaris, però també potser em reuneixo amb gent de l'àmbit sanitari de la zona, per detectar necessitats i fer propostes de millora a l'ONG. De fet, els principals mails que escric són parlant amb els responsables de l'ONG donant el meu punt de vista de la situació (us podeu imaginar que no em mossego la llengua. Però és que mai ho podré fer. M'enverino).

A més avui he iniciat, sense voler, la meva ronda de "capacitacions". Dic sense voler perquè ahir el director de l'escola de Chailpec, William, em va proposar anar a una conferència per a nens de 12-15 (sisé) per tal de donar-los formació sobre el Zika, el Dengue i el Chikungunya, i com lluitar amb els zancudos, que és com anomenen aquí els mosquits, especialment de l'espècie Aedes. La veritat és que ha estat un "marron" d'un dia per a un altre que m'ha mig solucionat el gran Xavi (gràcies!!!) facilitant-me un seguit d'informació i links molt útils. Al final, hi havia un parell d'infermers de Coban (a qui van informar a les 19 d'ahir) que explicaven com anava el cicle vital dels mosquits i la clínica de les malalties i jo he hagut de pujar davant de 120 nens per refermar el que havien dit sobre com prevenir la malaltia. Aquesta ha estat la meva tasca. De nou, bassa de suor sota els meus peus.

Així que ja us podeu fer una idea del què és una "capacitació". Formar a altres. I ara tinc en ment fer petites capacitacions a infermers dels "puestos de salud", ja que en aquests centres rurals no hi ha personal mèdic i qui prescriu és personal d'infermeria o auxiliars d'infermeria (no cal que us poseu les mans al cap, sovint ho fan molt bé).

Altres tasques que faig o he fet? Veure les necessitats de material de la consulta, fer pressupostos sobre el material mancant, buscar una maleïda bàscula típica de bany que fins i tot a Barcelona de vegades les venen al Natura (no sé a quantes farmàcies i ferreteries vaig anar preguntat sobre la basculeta dels... Així vaig conèixer les desordenades Cobán i Carchá), empassar-me el sistema sanitari de la zona, i fer alguna que una altra proposta a l'organització.

Bé. Ja sabeu doncs, quina és i ha estat fins ara la meva feina. Passar consulta sense angoixes, conèixer el sistema, fer propostes i pressupostos i reunir-me amb gent.

Si algú pensava que en aquesta entrada podria trobar alguna crítica al sistema d'ONG's, tant constructiva com no, sobre la tasca que desenvolupa en el terreny, així com de valorar la feina i les funcions dels voluntari, em sap greu que l'hagi decebut. Això... això serà en petit comitè i a Barcelona. I que cadascú faci la lectura que vulgui (jijiji).

Una abraçada ben forta a tots i fins la propera entrada... Antigua. Quan una ciutat va ser capital fins que els terratrèmols van acabar amb ella.

Una Setmana Santa "Dolça" i Garífona.

I arribà la Setmana Santa. I amb ella es tanquen les escoles. I amb les escoles es tanca la consulta de Chailpec. Així que tenim pràcticament 10 dies per visitar Guatemala. Bé, no tots, ja que a un li va tocar anar el dilluns de SS a l’hospital Verapaz de Cobán (un centre privat) a veure si atenien a un nen d’una colònia a 45 minuts en cotxe del propi Cobán, mentre la resta estaven de visita per Peten i les ruïnes maies... Ja se sap, algú ha de pringar.

 Jo és clar, us explicaré què vaig fer jo. Si Tikal i el gran Jaguar són famosos, quan hi vagi ja us ho explicaré. Com podeu suposar, no us explicaré les aventures dels altres. Avui tocarà només que us expliqui les meves “aventures”.

Comencem? Bé, dissabte abans de diumenge de Rams, en Vini, la Zuri i jo mateix ens vam apropar a les Coves de la Candelària. La zona són com els dibuixos japonesos, són formacions kàrstiques... jajaja que no, que no torno a enrotllar-me, tranquils. Com us deia ens vam apropar a les Coves de la Candelària. Hi ha un doble complex de coves, les anomenades seca i humida. Em fa l’efecte que us podeu imaginar per què se li diuen seca i humida. Una té aigua i l’altre no. Una es visita caminant amb llanternes i l’altre amb neumàtics i surant pel riu interior (això ja us agrada més, oi?). Tot i que aquestes coves serien de les més espectaculars de la zona (està només a dues hores i mitja de Chailpec en cotxe), i que era el primer dia d’una Setmana Santa llarga, només hi erem nosaltres i uns gringos. Aquest és el turisme de Guatemala. Ple a basar. Us poso imatges de les dues coves (1 seca, 2 humides).

El dissabte vam anar i tornar de Candelària, ja que la Zuri havia d’incorporar-se a l’expedició que l’endemà anava a Flores i Peten, i visitar la zona de Tikal, les famoses ruïnes maies. Mentres, jo, seguiria a Chailpec i a Alta Verapaz un parell de dies més.

Així, el dimarts dia 22 jo començava la meva odissea que m’hauria de portar de Chailpec a Rio Dulce, localitat situada a la desembocadura del riu del mateix nom a la riba del llac d’Izabal, a tants sols uns quilòmetres del mar Carib. Allà m’havia de trobar amb la resta de voluntaris per travessar l’estuari del Rio Dulce i arribar a la vila costanera de Livingston.

Entre Chailpec i Rio Dulcen no deu haver més de 320 km. Malgrat això, la previsió era de 7 hores de viatge. Per tal d’arribar abans de les 16:00 i sabent que em podria trobar algun entrebanc, vaig decidir, junt amb el Vini, de sortir a les 5 de la matinada (4 hores de marge). El sant d’en Vini, que no venia ja que tenia previst pujar un volcà, em va acompanyar a agafar l’autobús a Coban, la capital, a les 5.

El viatge va ser com ara us explicaré. De Cobán a el Rancho en un autobús de “La Monja Blanca”. 150 km i 2 hores i mitja de trajecte. De el Rancho havia d’agafar un autobús fins a Rio Dulce amb la companyia “Litegua”, però va ser arribar allà i que no hi haguessin bitllets. Així que, t’espaviles buscant els busos que donen servei entre localitats properes. Es va produir un accident a la carretera principal i amb això un gran caos. Sort vaig tenir de no trobar bitllet de Litegua, perquè es va quedar atrapat a la retenció, mentre el meu busito que em portava fins a Rio Hondo, va poder donar marxa enrere i agafar una secundària de l’infern. Amb una hora i mitja perdudes, i havent-me menjat més de 50 infernals túmuls (mega obstacles molt mal parits que posen a les carreteres per tal d’evitar que els cotxes vagin ràpids als pobles), vaig arribar a Rio Hondo. Allà vaig tenir la sort d’agafar una tartana que anava direcció Rio Dulce. Un autobús carcamal anomenat “Maria Elena”  que anava tant ple que en el descans que vam fer la gent sortia per la finestra (foto). Amb el “Maria Elena” vaig fer els darrers 120 quilòmetres. No sé si van ser 4 hores d’infern. 4 hores dempeus. S’aturava cada dos per tres per deixar pujar venedors ambulants o predicadors (foto). Jo veia com se m’acabava el temps (sóc més exagerat...) Però perquè us feu una idea. Un tros de trajecte que en busito es faria en 25 minuts, el “Maria Elena" el va fer en una hora. Finalment, després de 9 hores i mitja, i havent perdut uns quants litres de suor, vaig arribar a Rio Dulce. Allà, aconseguir que em diguessin o jo entengués d’on sortien les barques per a Livingston (que era a on havia quedat), una altra odissea. Ells parlen els seu espanyol  i jo el meu, deu ser això.

Un cop em vaig trobar amb els voluntaris (aquest cop la Marta, la Sara, la Irene i l’Alberto, l’Eva, la Zuriñe i la Lea) vam agafar la barca cap a Livingston, una hora en un estuari amb final a la costa Caribenya. Arribant a la ciutat costanera ens va caure una de cullerons (cormorans a la foto, sobre un vaixell, aguantant la tempesta). I l’hotel, cabanes davant el Carib (foto), va ser difícil, ja que a més havíem de caminar un tros, ja que no estava a la carretera. Vam arribar xops fins als calçotets. Allà la jefa de l'hotel no hi era i no hi havia sopar. Ja ens veus buscant un súper a la carretera on comprar... un formatge, galetes de gengibre i cervesa (sí, bevent cervesa, en concret Gallo, considerada la millor cervesa de Amèrica Central).

Vam anar a dormir esperant que el dia següent fos diferent. I ho va ser, començant per no tenir nit. Vam començar a conèixer la zona. Això vol dir, caminar per la platja i au! Vam esmorzar al costat de la platja, veient arribar barquetes (foto d'arribada de barca), vam caminar fins un lloc “sagrat” anomenat “los 7 Altares” (foto de voluntaris caminant vora el riu), lloc de caiguda d’aigua i basses, al costat del mar. Per la tarda vam visitar Livingston, on ens van ensenyar percussió i punta (ball de la zona, foto de nois i noies al pavelló). La nit... la nit va ser ball i sortida de sol . Ja sabeu, que em posen una mica

de música i l’esquelet es mou sol. Després, tornar de matinada a l’hotel per gaudir de la sortida del sol. Fantàstic. (foto de sortida del sol i altres de mirar cap al mar Carib... de somni)


El següent dia, res, cansat molt cansat. Vam anar a una platja comercial anomenada "Playa Blanca". Una mena de paradís de sorra neta, ben difícil de trobar per aquí, a on has d'arribar en barca i et costa tot plegat uns 100Q (12€).

Posteriorment vam tornar a Río Dulce, on teníem un parell de nits més. Río Dulce és un lloc per oblidar. Soroll i invasió de palometes a les 19, palometes efímeres, que viuen una hora i desapareixen (quan dic invasió, vol dir milers i milers volant al voltant de les llums i ficant-se arreu, i quan dic efímeres és que se'n van com arriben, sense que t'adonis, morint-se). Des de Rio Dulce vam visitar la “Finca el Paraíso” a l'Estor, al llac Izabal. I què és això? Un lloc on banyar-se. Un lloc diferent. Un lloc on fer una costellada. Un lloc on rebre banys de fang. Un lloc on es barreja el riu d’aigua freda amb el riu d’aigua calenta volcànica (i que a sobre fa una cascada). Vamos, un paradís... sinó fos perquè és les Rambles (foto de la cascada i la gent, és clar). Quan em torneu a veure, demaneu-me el vídeo de sota la cascada, un túnel més o menys estret per on pots passar, ara en aigua calenta, ara en aigua freda. I un dia més, un dia de relax.

A l’endemà, la gran majoria de voluntaris van deixar Rio Dulce en direcció cap a Coban, a preparar les maletes ja que es tornaven cap a Espanya. La Zuri i jo ens vam quedar un dia més, per veure les meves primeres ruïnes maies, les de Quirigua i el castell de San Felipe.

Les ruïnes de Quiriguá estan a dues hores de Rio Dulce en Bus i Tuc Tuc (els transports, ja sabeu, un altre dia). Es caracteritza per un conjunt d’esteles (columnes gravades, de tres-cinc metres), altars amb escultures i construccions diverses com el camp de pilota, la plaça principal (a la foto i on queden la majoria d’esteles), zoomorfs (escultures d’animals tipus altars, però que em penso que no tenen ni idea per a que servien), una acròpolis només per a l’alta societat... Vam intentar arribar a un lloc on posava que hi havia més ruïnes, i després de deu minuts de caminar per la selva tancada, començar a perdre el camí i ser atacats

suposadament per micos, decidirem tornar enrere.

Una mica d’història de Quiriguá. A principis de la nostra era, va ser un punt comercial important a prop d’Izabal, un llac gran, una via d’aigua molt important a la zona. Estava sota la influència de Copan situada a Hondures i força més coneguda. Cap el 550 es desvincula i floreix fins el 850 on entra en crisi i pràcticament desapareix. Au, ja us podeu anar a dormir sabent alguna cosa nova.

Un cop Quiriguá visitat, vam tornar a Rio Dulce i per la tarda vam anar al castell de San Felipe. L’únic parc que he vist fins ara ben cuidat i destinat a la població. Amb banys al riu, zones de passeig, de picnic... val la pena. I és clar, el Castell de San Felipe (foto del castell). És una fortificació petiteta a la riba de Río Dulce, construïda pels espanyols per tal d’evitar la incursió de pirates al llac d’Izabal, on es tenia “la despensa”, un lloc on s’acumulaven les riqueses que s’extreien de la zona, de la terra. Va ser moltes vegades derruït i tantes altres aixecat. La darrera modificació, a mitjans del segle passat, pel turisme. Ara entres i et fa l’efecte que ets en el joc “Uncharted, el tresor del pirata Drake”. Una petita joia modificada, neta, amb encant.

A l’endemà, ja de tornada a Carchá, un viatge de somni, ja veureu. De Río Dulce a l’Estor, 45’ de bus. De l'Estor a Teleman, 60' de busito, mig carretera, mig camí de terraceria com l'anomenen aquí. És a dir, no asfaltat. De Teleman a Santa Catalina, pick up (flete), 25’asfaltat, trajecte obligat per vaga encoberta dels busitos contra els passatgers que es negaven a pagar el que demanaven. Després de Santa Catalina a Coban 5 hores de camí de terraceria en Busito (l’únic dia que m’he emprenyat amb un d’un bus que no volia sortir fins que no entrés una agulla. Aquell dia, vaig sortir d’un bus a 40 graus i vaig pujar a sobre per abaixar les motxilles, perquè el del bus es negava a baixar-les.. vamos, un impresentable. L’altre conductor,el del següent bus, un encant...). En total, prop de 9 hores i mitja de viatge i una vaga, entre mig de paratges impressionants (Alta Verapaz és increïble, de veritat). De nou, una

aventureta, ja veieu. Però ja érem a casa.

I fins aquí l’entrada d’avui. Extensa, molt extensa. La propera, més curteta. La propera, més esperada, suposo. Us explicaré què coll estic fent aquí!!! Viatjar? Treballar? Turisme Biopijo? Ai... a veure què us explico.

Fins la propera.