I arribà la Setmana Santa. I amb ella es tanquen les escoles. I amb les escoles es tanca la consulta de Chailpec. Així que tenim pràcticament 10 dies per visitar Guatemala. Bé, no tots, ja que a un li va tocar anar el dilluns de SS a l’hospital Verapaz de Cobán (un centre privat) a veure si atenien a un nen d’una colònia a 45 minuts en cotxe del propi Cobán, mentre la resta estaven de visita per Peten i les ruïnes maies... Ja se sap, algú ha de pringar.
Jo és clar, us explicaré què vaig fer jo. Si Tikal i el gran Jaguar són famosos, quan hi vagi ja us ho explicaré. Com podeu suposar, no us explicaré les aventures dels altres. Avui tocarà només que us expliqui les meves “aventures”.
Comencem? Bé, dissabte abans de diumenge de Rams, en Vini, la Zuri i jo mateix ens vam apropar a les Coves de la Candelària. La zona són com els dibuixos japonesos, són formacions kàrstiques... jajaja que no, que no torno a enrotllar-me, tranquils. Com us deia ens vam apropar a les Coves de la Candelària. Hi ha un doble complex de coves, les anomenades seca i humida. Em fa l’efecte que us podeu imaginar per què se li diuen seca i humida. Una té aigua i l’altre no. Una es visita caminant amb llanternes i l’altre amb neumàtics i surant pel riu interior (això ja us agrada més, oi?). Tot i que aquestes coves serien de les més espectaculars de la zona (està només a dues hores i mitja de Chailpec en cotxe), i que era el primer dia d’una Setmana Santa llarga, només hi erem nosaltres i uns gringos. Aquest és el turisme de Guatemala. Ple a basar. Us poso imatges de les dues coves (1 seca, 2 humides).
El dissabte vam anar i tornar de Candelària, ja que la Zuri havia d’incorporar-se a l’expedició que l’endemà anava a Flores i Peten, i visitar la zona de Tikal, les famoses ruïnes maies. Mentres, jo, seguiria a Chailpec i a Alta Verapaz un parell de dies més.
Així, el dimarts dia 22 jo començava la meva odissea que m’hauria de portar de Chailpec a Rio Dulce, localitat situada a la desembocadura del riu del mateix nom a la riba del llac d’Izabal, a tants sols uns quilòmetres del mar Carib. Allà m’havia de trobar amb la resta de voluntaris per travessar l’estuari del Rio Dulce i arribar a la vila costanera de Livingston.
Entre Chailpec i Rio Dulcen no deu haver més de 320 km. Malgrat això, la previsió era de 7 hores de viatge. Per tal d’arribar abans de les 16:00 i sabent que em podria trobar algun entrebanc, vaig decidir, junt amb el Vini, de sortir a les 5 de la matinada (4 hores de marge). El sant d’en Vini, que no venia ja que tenia previst pujar un volcà, em va acompanyar a agafar l’autobús a Coban, la capital, a les 5.
El viatge va ser com ara us explicaré. De Cobán a el Rancho en un autobús de “La Monja Blanca”. 150 km i 2 hores i mitja de trajecte. De el Rancho havia d’agafar un autobús fins a Rio Dulce amb la companyia “Litegua”, però va ser arribar allà i que no hi haguessin bitllets. Així que, t’espaviles buscant els busos que donen servei entre localitats properes. Es va produir un accident a la carretera principal i amb això un gran caos. Sort vaig tenir de no trobar bitllet de Litegua, perquè es va quedar atrapat a la retenció, mentre el meu busito que em portava fins a Rio Hondo, va poder donar marxa enrere i agafar una secundària de l’infern. Amb una hora i mitja perdudes, i havent-me menjat més de 50 infernals túmuls (mega obstacles molt mal parits que posen a les carreteres per tal d’evitar que els cotxes vagin ràpids als pobles), vaig arribar a Rio Hondo. Allà vaig tenir la sort d’agafar una tartana que anava direcció Rio Dulce. Un autobús carcamal anomenat “Maria Elena” que anava tant ple que en el descans que vam fer la gent sortia per la finestra (foto). Amb el “Maria Elena” vaig fer els darrers 120 quilòmetres. No sé si van ser 4 hores d’infern. 4 hores dempeus. S’aturava cada dos per tres per deixar pujar venedors ambulants o predicadors (foto). Jo veia com se m’acabava el temps (sóc més exagerat...) Però perquè us feu una idea. Un tros de trajecte que en busito es faria en 25 minuts, el “Maria Elena" el va fer en una hora. Finalment, després de 9 hores i mitja, i havent perdut uns quants litres de suor, vaig arribar a Rio Dulce. Allà, aconseguir que em diguessin o jo entengués d’on sortien les barques per a Livingston (que era a on havia quedat), una altra odissea. Ells parlen els seu espanyol i jo el meu, deu ser això.
Un cop em vaig trobar amb els voluntaris (aquest cop la Marta, la Sara, la Irene i l’Alberto, l’Eva, la Zuriñe i la Lea) vam agafar la barca cap a Livingston, una hora en un estuari amb final a la costa Caribenya. Arribant a la ciutat costanera ens va caure una de cullerons (cormorans a la foto, sobre un vaixell, aguantant la tempesta). I l’hotel, cabanes davant el Carib (foto), va ser difícil, ja que a més havíem de caminar un tros, ja que no estava a la carretera. Vam arribar xops fins als calçotets. Allà la jefa de l'hotel no hi era i no hi havia sopar. Ja ens veus buscant un súper a la carretera on comprar... un formatge, galetes de gengibre i cervesa (sí, bevent cervesa, en concret Gallo, considerada la millor cervesa de Amèrica Central).
Vam anar a dormir esperant que el dia següent fos diferent. I ho va ser, començant per no tenir nit. Vam començar a conèixer la zona. Això vol dir, caminar per la platja i au! Vam esmorzar al costat de la platja, veient arribar barquetes (foto d'arribada de barca), vam caminar fins un lloc “sagrat” anomenat “los 7 Altares” (foto de voluntaris caminant vora el riu), lloc de caiguda d’aigua i basses, al costat del mar. Per la tarda vam visitar Livingston, on ens van ensenyar percussió i punta (ball de la zona, foto de nois i noies al pavelló). La nit... la nit va ser ball i sortida de sol . Ja sabeu, que em posen una mica
de música i l’esquelet es mou sol. Després, tornar de matinada a l’hotel per gaudir de la sortida del sol. Fantàstic. (foto de sortida del sol i altres de mirar cap al mar Carib... de somni)
El següent dia, res, cansat molt cansat. Vam anar a una platja comercial anomenada "Playa Blanca". Una mena de paradís de sorra neta, ben difícil de trobar per aquí, a on has d'arribar en barca i et costa tot plegat uns 100Q (12€).
Posteriorment vam tornar a Río Dulce, on teníem un parell de nits més. Río Dulce és un lloc per oblidar. Soroll i invasió de palometes a les 19, palometes efímeres, que viuen una hora i desapareixen (quan dic invasió, vol dir milers i milers volant al voltant de les llums i ficant-se arreu, i quan dic efímeres és que se'n van com arriben, sense que t'adonis, morint-se). Des de Rio Dulce vam visitar la “Finca el Paraíso” a l'Estor, al llac Izabal. I què és això? Un lloc on banyar-se. Un lloc diferent. Un lloc on fer una costellada. Un lloc on rebre banys de fang. Un lloc on es barreja el riu d’aigua freda amb el riu d’aigua calenta volcànica (i que a sobre fa una cascada). Vamos, un paradís... sinó fos perquè és les Rambles (foto de la cascada i la gent, és clar). Quan em torneu a veure, demaneu-me el vídeo de sota la cascada, un túnel més o menys estret per on pots passar, ara en aigua calenta, ara en aigua freda. I un dia més, un dia de relax.
A l’endemà, la gran majoria de voluntaris van deixar Rio Dulce en direcció cap a Coban, a preparar les maletes ja que es tornaven cap a Espanya. La Zuri i jo ens vam quedar un dia més, per veure les meves primeres ruïnes maies, les de Quirigua i el castell de San Felipe.
Les ruïnes de Quiriguá estan a dues hores de Rio Dulce en Bus i Tuc Tuc (els transports, ja sabeu, un altre dia). Es caracteritza per un conjunt d’esteles (columnes gravades, de tres-cinc metres), altars amb escultures i construccions diverses com el camp de pilota, la plaça principal (a la foto i on queden la majoria d’esteles), zoomorfs (escultures d’animals tipus altars, però que em penso que no tenen ni idea per a que servien), una acròpolis només per a l’alta societat... Vam intentar arribar a un lloc on posava que hi havia més ruïnes, i després de deu minuts de caminar per la selva tancada, començar a perdre el camí i ser atacats
suposadament per micos, decidirem tornar enrere.
Una mica d’història de Quiriguá. A principis de la nostra era, va ser un punt comercial important a prop d’Izabal, un llac gran, una via d’aigua molt important a la zona. Estava sota la influència de Copan situada a Hondures i força més coneguda. Cap el 550 es desvincula i floreix fins el 850 on entra en crisi i pràcticament desapareix. Au, ja us podeu anar a dormir sabent alguna cosa nova.
Un cop Quiriguá visitat, vam tornar a Rio Dulce i per la tarda vam anar al castell de San Felipe. L’únic parc que he vist fins ara ben cuidat i destinat a la població. Amb banys al riu, zones de passeig, de picnic... val la pena. I és clar, el Castell de San Felipe (foto del castell). És una fortificació petiteta a la riba de Río Dulce, construïda pels espanyols per tal d’evitar la incursió de pirates al llac d’Izabal, on es tenia “la despensa”, un lloc on s’acumulaven les riqueses que s’extreien de la zona, de la terra. Va ser moltes vegades derruït i tantes altres aixecat. La darrera modificació, a mitjans del segle passat, pel turisme. Ara entres i et fa l’efecte que ets en el joc “Uncharted, el tresor del pirata Drake”. Una petita joia modificada, neta, amb encant.
A l’endemà, ja de tornada a Carchá, un viatge de somni, ja veureu. De Río Dulce a l’Estor, 45’ de bus. De l'Estor a Teleman, 60' de busito, mig carretera, mig camí de terraceria com l'anomenen aquí. És a dir, no asfaltat. De Teleman a Santa Catalina, pick up (flete), 25’asfaltat, trajecte obligat per vaga encoberta dels busitos contra els passatgers que es negaven a pagar el que demanaven. Després de Santa Catalina a Coban 5 hores de camí de terraceria en Busito (l’únic dia que m’he emprenyat amb un d’un bus que no volia sortir fins que no entrés una agulla. Aquell dia, vaig sortir d’un bus a 40 graus i vaig pujar a sobre per abaixar les motxilles, perquè el del bus es negava a baixar-les.. vamos, un impresentable. L’altre conductor,el del següent bus, un encant...). En total, prop de 9 hores i mitja de viatge i una vaga, entre mig de paratges impressionants (Alta Verapaz és increïble, de veritat). De nou, una
aventureta, ja veieu. Però ja érem a casa.
I fins aquí l’entrada d’avui. Extensa, molt extensa. La propera, més
curteta. La propera, més esperada, suposo. Us explicaré què coll estic fent aquí!!! Viatjar?
Treballar? Turisme Biopijo? Ai... a veure què us explico.
Fins la propera.
Doncs sí, aquesta és la meva primera entrada sobre el que menjo a Guatemala. En aquesta entrada parlaré dels aliments bàsics de la meva dieta. En una segona entrada parlaré de vegetals i fruites rares i dels plats mes elaborats que hem menjat.
Per començar, el peix encara no l'he vist. Bé, menjant-me pells a Semuc Champey sí que n'he vist. Però en un plat... Poques oportunitats he tingut. Estant a Rio Dulce, a Livingston, al llac Atitlan... Però sovint no anem a llocs on s'ofereixin, ja que o són molt cars (i no ens va bé) o no ens fiem massa del que ens donaran (que és el que més sovint passa).
Deixant a part el peix, anem als menjars bàsics. Pa, arròs, blat de moro, frijoles, plàtan i ou. Com a verdura, la col. Les carns, menys habituals a la població en general, no en els nostres plats, que en mengem cada dia 1-3 vegades. Parlaré una mica d'ells en ordre d'importància que em penso tenen en la seva dieta, a part d'altres ingredients habituals.
Patates: En mengem però no gaires. N'hi ha molta fregida pel carrer, però la que mengem a la casa són patates bullides, pelades i fregides. Ben bones. 
Condiments i sabors afegits: Fan servir molt la canyella, en produeixen. També el cilantre, sobretot en els caldos. És clar que no ens podem oblidar del Chile (foto).
Poso tres exemples de menjars (combinats) que fem a la casa on estem.
Poden ser perfectament per esmorzar, o bé per dinar o bé per sopar.
Força indistintament barregen els ingredients i així teniu els nostres plats de cada dia.
