Allà on tot comença, no?

Tot comença, sí, amb un desig... "A mi m'agradaria anar a principis de febrer i estar-me tres o quatre mesos". Un temps força adequat en un moment encertat. Al coordinador li sembla fantàstic. "Doncs, a principis de febrer és un bon moment, us ajuntareu tres i així podrem començar diversos projectes que tinc en ment que sinó, no es podrien dur a terme". Projectes nous, uauuuu! I a més, d'entrada, no estaré sol. Així m'aclimataré al consultori.

Estic a finals de l'any passat i començo a mirar-me vols. Un s'adapta al meu pressupost i a les dates. Amb empenta comento a la feina que me'n vaig el febrer, a començaments. Em poso en contacte de nou amb el coordinador per donar-li les notícies. Em diu aleshores... "Seria millor que vinguessis cap al març, i així podem omplir millor els espais". Per què no hauré comprat ja els bitllets???!!!!! Al Març? I què va ser dels projectes que s'havien de posar en marxa? Suposo que va posar els peus al terra. I a mi em deixaran sol davant el perill en 3, 2, 1...

D'aquesta manera comença la meva aventura de Guatemala. Comprant els bitllets per a principis de març i allargant la feina gairebé un mes més... un mes més que s'ha fet... Però tot arriba i tot comença, no? Arriba avui!

Però què seria d'un avui sense un ahir. Perquè va haver-hi un dia anterior a avui. I tant que va existir! Ja se sap que... què seria d'una aventura si no succeís res, oi? 

I què va succeir ahir? Que no vaig tenir en compte els imprevistos, com ara, una òstia en moto. Perquè el primer accident de trànsit que hagi de tenir a la meva vida ha de ser, és clar, el dia abans d'anar-me'n a Guatemala. I en diumenge, quan no funciona res. Cal dir que per el que recordo de l'accident i com va quedar la moto, jo estic molt, però que molt bé. Dos cops, tres rascades i un sol ferit. El meu orgull.

Adolorit i amb dos hores i mitja menys, em poso a fer tot el que havia de fer. Sort en tinc de l'Anna que m'arreglarà el tema de la moto i la MAP que ve a casa a acomiadar-se i a veure si s'apunta per fer busseig més endavant allà a l'altra banda del "txarcu". Gràcies a elles arriba digne la nit i la tranquil·litat de saber que quan em llevi començarà per fi l'aventura! Començarà "avui".

Arriba doncs el dia. 4:45 diana. Aquesta és l'hora oficial dels despertadors. Jo... em llevo a les 3:10. El meu cap té el seu propi sistema circadià. Atrotinat, perquè no sé quina llum déu haver vist a les 3 i 10. Tant se val. No em fa mal pràcticament res de l'accident. Realment quina sort vaig tenir. Positiu, estrany en mi, aprofito el moment i m'activo.  Veig uns vídeos de parts (sí parts, no parcs) per refrescar allò que no he fet mai i que potser... parts! Ay mi madre!

Surto amb temps. Amb temps per arribar a l'aeroport i jugar tres vaques al mus sense òrdagos. Arribo només tres hores abans de què surti l'avió perquè la primera parada del trajecte és complicada. Madrid. A veure si em demanaran el passaport...

Em poso a llegir, truco l'asseguradora. Llegeixo més. M'apropo a la porta d'embarcament. Més lluny impossible. Coneixeu la terminal 1? Sabeu que té forma d'avió? Doncs en el morro d'aquest avió hi ha una porta. La B67. No hi ha porta més llunyana. I és clar, és la meva. Algun dia havia de tocar. 

Finalment l'hora per accedir a l'avió arriba i arriba l'avió. El finger s'acobla. La gent baixa. Les hostesses somriuen. La porta es tanca. Les hostesses teclegen. La porta segueix tancada. I els minuts passen. Tinc només 45 minuts de marge a Madrid. Però és la mateixa terminal i és una terminal petita. Arribo sobradament.

El temps segueix passant i les hostesses segueixen teclejant. Passen 30 minuts. La gent pregunta. Les hostesses somriuen. Jo pregunto. Les hostesses somriuen. Jo somric. Tothom somriu, però l'avio no surt. "No té permís", em diuen. "L'estan revisant". I els minuts passen i passen i passen... i, finalment... cancel·len l'avió!!!! AGHHHHHH. I jo perdo el meu vol a Guatemala!!!! 

No hi ha temps a perdre. Hem d'anar a buscar les maletes i presentar-nos a atenció al client per obtenir un nou vol! I les maletes on són? A la cinta 6. Així que tots mig corrent cap a la cinta 6. Coneixeu la terminal 1? Sabeu que té forma d'avió? Doncs ara toca anar del morro fins a la cua!

Finalment els passatgers arribem a la cinta 6. I surten maletes. Les nostres? És clar que no! Preguntem sobre les maletes quan portem 45 minuts d'espera sense veure-les i la cinta parada. Els d'equipatges ens comenten que els han assegurat que arribaran a la cinta 6, però que anem abans a fer el canvi de vol que sospiten que alguna cosa passa que ja portem una hora i no surt cap maleta. Però abans d'això surt el "supervisor" i de forma afortunada comenta "Són del vol de Madrid? Que fan al mostrador? Si les maletes sortiran per la cinta 6!" La gent no el sent, perquè sinó es menja el mostrador, l'ordinador, la cadira i l'operari si aquest es descuida.

Au, a fer cua a atenció al client. Com m'he donat pressa només tinc 10 persones davant. Finalment em toca i obtinc el meu nou bitllet. Un bitllet que em durà a Guatemala... demà! Torno a la cinta per recuperar la meva maleta i començo a pensar que l'aventura "potser" començarà l'endemà.