Els dibuixos Japonesos, les coves de Lanquin, Semuc Champey i en Vini. Més impossible

Tot comença mirant un capítol de Bola de drac. Turons, turons i mil turons pugen i baixen, entapissats per la densa vegetació. La boira s'esmuny entre les depressions.

Carchá, on estic, es troba a la departament d'Alta Verapaz. Aquesta zona de Guatemala té una particularitat paisatgística, molt característica.
L'Alta Verapaz és així, de dibuix japonès (Bola de drac, Dr Slump, Musculman, a qualsevol d'aquests dibuixos es pot veure). Tot plena de turons, que no són més que el caprici dels canvis a la terra i a la meteorologia en una zona de tipus Kàrstica (poso un parell de fotos).

Doncs la quarta entrada té molt a veure amb aquest tipus de terreny. El perfil tant característic és provocat per dolimes (enfonsaments de terra), cenotes (dolimes plenes daigua), i és clar, coves.

Ara ja fa 20 dies vaig visitar amb el grup de voluntaris i en Vini una zona força a prop de Carchà que es diu Semuc Champey (en q'eqchi' "allà on el riu s'amaga a la muntanya" -Toni ;-)). És tant sols a 70 km, a la localitat de Lanquin ("poble envoltat de palla"), i només es pot arribar per 4x4.

La meva foto de perfil del facebook és de les piscines naturals de Semuc i la de portada, del riu Cahabon, el riu responsable d'aquesta meravella.

Doncs bé, vam arribar un dissabte amb temps de sobre per visitar Semuc. Vam dinar els 7 que anàvem en una tasqueta de Lanquin per uns 190Q (uns 24€) i vam creure que seria millor visitar Semuc l'endemà. Així, que sense perdre temps vam decidir donar-li un cop d'ull a les coves de Lanquin.

En molts llocs de Guatemala, el preu de l'entrada als llocs turístics pot variar  molt si ets nacional o estranger. Tot i això, els voluntaris sovint ens tracten com a nacionals (estic parlant, per exemple d'estalviar-se 60 de 80Q, o en el cas de Tikal, 200 de 250Q). Sols hem de presentar un certificat que treballem a una ONG i posar bona cara. Que vingui en Vini (sí, ja el coneixereu) també ajuda.

Arriba a les coves és força senzill. Allà no hi havia ni Déu. Bé, quatre "guies" oferint llanternes...perquè fa anys que els sistema d'il·luminació de les coves es va espatllar. Sort que uns quants de nosaltres portàvem les nostres llanternes.

És difícil posar-vos fotos de les coves, ja que les càmeres que porto tampoc són cap meravella (una aquàtica envellida i un mòbil), així que no m'esforçaré a que siguin de qualitat.

Us podeu imaginar que les coves tenen el que tenen la majoria de coves. Estalactites i estalagmites, pilars, pous... Vamos, coves. El que no solen tenir són franceses perdudes sense llum. Així és. Ens vam trobar una francesa perduda dins les coves, que duia un parell d'hores sola, sense piles a la lot, amb xancles i quatre ungles dels peus trencades. En tot aquell dia potser van entrar quatre grups de persones, i era dissabte... Una mica agosarat, no us sembla, entrar a unes coves amb una llanterna que va reconèixer que tenia poca pila i sola? La vam trobar mig plorant i cridant com una boja. I nosaltres ens vam sentir com a herois (a la foto la francesa, que no recordo el nom, Lea -una voluntària d'alemània-, i les voluntàries espanyoles Zuriñe, Irene, Eva, Marta i Sara).

Finalament vam sortir de les coves i la vam acompanyar a l'hotel de Lanquin en el mini bus del Vini (no us ho he dit, però en Vini ens acompanya amb el seu mini bus. Tot un luxe!!!!). L'hotel de la francesa era el nostre, un lloc de cabanetes a la riba del riu Cahabon. Un petit paradís de 50Q la nit (6€) que es diu El Retiro (foto). Dormitoris comunitaris i banys compartits.

Durant la nit ens va ploure tot i més i els pronòstic no eren bons... i Semuc s'esvaïa.  Havíem fet una carretera de mil dimonis per arribar a Semuc i ara semblava que els astres no volien que el visitéssim. Quatre de les voluntàries van decidir l'endemà intentar anar en un altre moment. El Vini, la Lea, la Zuri i jo vam decidir que intentaríem anar a visitar el lloc on s'amaga el riu a la muntanya.

Així que vam anar a buscar el 4x4, que és un Pico (una pick up, vamos. Dels mitjans de transport disponibles espero parlar-vos un altre dia). A la foto podeu veure en Vini!!!! La Lea i la Zuri. Durant el viatge vam fer mil i un bots... espectacular. I sí, anàvem dempeus a la safata del darrera de la furgo.

I... vam tenir sort. No ens va ploure i fins i tot algun raig de sol ens va saludar. Podria parlar molt sobre la meravella de Semuc, però mai arribaria a poder-se comparar amb veure-ho en persona o banyar-se a les seves piscines. Poso unes fotos (4) per fer-vos enveja. Però explicar-vos més... s'ha de visitar. I amb elles, fins la propera.

(Per cert... aghhh el blogger i les fotos i el text... no és gens pràctic!!!!!)

Chailpec

Cobán (no és Carchá... aviat, aviat)

San Pedro de Carchá, o simplement Carchá. Un  dels municipis més grans d'Alta Verapaz, a 8 km de la capital de província, Cobán, i a 220 km de Guatemala capital. Alta Verapaz, una de les zones més empobrides de Guatemala. Una de les zones amb més indígenes de Guatemala. Dos formes de dir el mateix.
Carchá, bonica? Segons els estàndards occidentals, no. Desordenada, bruta, les voreres pràcticament desconegudes. D'altra banda acolorida, sorollosa, amable, somrient. Així és Carchá.
Ben bé no em trobo a Carchá. Coni, la ONG, treballa a una colònia pobre de les afores. Una colònia, és clar, d'indígenes. Chailpec. Tant sols a 25 minuts caminant del centre de Carchá, i tant diferent. Chailpec és una colònia rural, on viuen unes 100 famílies, 600 persones. Una colònia pobra amb una escola i un petit consultori, on col·laborem.

Vista de Chailpec, amb el camp de futbol

I quina feina fem. Doncs de moment una mica de tot. Participem de les activitats de l'escola (avui, per exemple, hem controlat en un examen perquè estan justets de professors); en els darrers dies, els voluntaris Adrian, Jorge, Irene i Zuriñe han estat intentant introduir el rentat de dents durant el pati, fent manualitats amb els nens; passem consulta de "trinxera" al petit consultori de l'escola.

Aquests dies m'he anat situant. Ha començat la setmana que hem passat de ser 5 voluntaris a tant sols tres, i demà serem dos. Si volem mantenir el nivell de qualitat ofert haurem de treballar força tant la Zuriñe com "el menda". I més sabent que hem de començar a donar suport a una altra comunitat, anomenada "Nueva las Pacayas" on ens tocarà anar demà.

L'escoleta, amb el menjador, els lavabos i l'escola, d'esquerra a dreta

Però no penseu que tot serà treballar. L'escoleta no obre ni els caps de setmana, ni obrirà a Setmana Santa. Així que podré anant visitant Guatemala. Sense anar més lluny aquest darrer cap de setmana vam visitar Semuc Champey, el naixement del riu Cahabón. Us agradaria conèixer aquest lloc? Doncs podeu fer una cerca a Google o esperar que faci una entrada i  presentar-vos en Bini. Però, malauradament, això ja serà per a un altre dia. 

Ta kwil a wi' (Que vagi bé)

Allà on tot comença, no?

Tot comença, sí, amb un desig... "A mi m'agradaria anar a principis de febrer i estar-me tres o quatre mesos". Un temps força adequat en un moment encertat. Al coordinador li sembla fantàstic. "Doncs, a principis de febrer és un bon moment, us ajuntareu tres i així podrem començar diversos projectes que tinc en ment que sinó, no es podrien dur a terme". Projectes nous, uauuuu! I a més, d'entrada, no estaré sol. Així m'aclimataré al consultori.

Estic a finals de l'any passat i començo a mirar-me vols. Un s'adapta al meu pressupost i a les dates. Amb empenta comento a la feina que me'n vaig el febrer, a començaments. Em poso en contacte de nou amb el coordinador per donar-li les notícies. Em diu aleshores... "Seria millor que vinguessis cap al març, i així podem omplir millor els espais". Per què no hauré comprat ja els bitllets???!!!!! Al Març? I què va ser dels projectes que s'havien de posar en marxa? Suposo que va posar els peus al terra. I a mi em deixaran sol davant el perill en 3, 2, 1...

D'aquesta manera comença la meva aventura de Guatemala. Comprant els bitllets per a principis de març i allargant la feina gairebé un mes més... un mes més que s'ha fet... Però tot arriba i tot comença, no? Arriba avui!

Però què seria d'un avui sense un ahir. Perquè va haver-hi un dia anterior a avui. I tant que va existir! Ja se sap que... què seria d'una aventura si no succeís res, oi? 

I què va succeir ahir? Que no vaig tenir en compte els imprevistos, com ara, una òstia en moto. Perquè el primer accident de trànsit que hagi de tenir a la meva vida ha de ser, és clar, el dia abans d'anar-me'n a Guatemala. I en diumenge, quan no funciona res. Cal dir que per el que recordo de l'accident i com va quedar la moto, jo estic molt, però que molt bé. Dos cops, tres rascades i un sol ferit. El meu orgull.

Adolorit i amb dos hores i mitja menys, em poso a fer tot el que havia de fer. Sort en tinc de l'Anna que m'arreglarà el tema de la moto i la MAP que ve a casa a acomiadar-se i a veure si s'apunta per fer busseig més endavant allà a l'altra banda del "txarcu". Gràcies a elles arriba digne la nit i la tranquil·litat de saber que quan em llevi començarà per fi l'aventura! Començarà "avui".

Arriba doncs el dia. 4:45 diana. Aquesta és l'hora oficial dels despertadors. Jo... em llevo a les 3:10. El meu cap té el seu propi sistema circadià. Atrotinat, perquè no sé quina llum déu haver vist a les 3 i 10. Tant se val. No em fa mal pràcticament res de l'accident. Realment quina sort vaig tenir. Positiu, estrany en mi, aprofito el moment i m'activo.  Veig uns vídeos de parts (sí parts, no parcs) per refrescar allò que no he fet mai i que potser... parts! Ay mi madre!

Surto amb temps. Amb temps per arribar a l'aeroport i jugar tres vaques al mus sense òrdagos. Arribo només tres hores abans de què surti l'avió perquè la primera parada del trajecte és complicada. Madrid. A veure si em demanaran el passaport...

Em poso a llegir, truco l'asseguradora. Llegeixo més. M'apropo a la porta d'embarcament. Més lluny impossible. Coneixeu la terminal 1? Sabeu que té forma d'avió? Doncs en el morro d'aquest avió hi ha una porta. La B67. No hi ha porta més llunyana. I és clar, és la meva. Algun dia havia de tocar. 

Finalment l'hora per accedir a l'avió arriba i arriba l'avió. El finger s'acobla. La gent baixa. Les hostesses somriuen. La porta es tanca. Les hostesses teclegen. La porta segueix tancada. I els minuts passen. Tinc només 45 minuts de marge a Madrid. Però és la mateixa terminal i és una terminal petita. Arribo sobradament.

El temps segueix passant i les hostesses segueixen teclejant. Passen 30 minuts. La gent pregunta. Les hostesses somriuen. Jo pregunto. Les hostesses somriuen. Jo somric. Tothom somriu, però l'avio no surt. "No té permís", em diuen. "L'estan revisant". I els minuts passen i passen i passen... i, finalment... cancel·len l'avió!!!! AGHHHHHH. I jo perdo el meu vol a Guatemala!!!! 

No hi ha temps a perdre. Hem d'anar a buscar les maletes i presentar-nos a atenció al client per obtenir un nou vol! I les maletes on són? A la cinta 6. Així que tots mig corrent cap a la cinta 6. Coneixeu la terminal 1? Sabeu que té forma d'avió? Doncs ara toca anar del morro fins a la cua!

Finalment els passatgers arribem a la cinta 6. I surten maletes. Les nostres? És clar que no! Preguntem sobre les maletes quan portem 45 minuts d'espera sense veure-les i la cinta parada. Els d'equipatges ens comenten que els han assegurat que arribaran a la cinta 6, però que anem abans a fer el canvi de vol que sospiten que alguna cosa passa que ja portem una hora i no surt cap maleta. Però abans d'això surt el "supervisor" i de forma afortunada comenta "Són del vol de Madrid? Que fan al mostrador? Si les maletes sortiran per la cinta 6!" La gent no el sent, perquè sinó es menja el mostrador, l'ordinador, la cadira i l'operari si aquest es descuida.

Au, a fer cua a atenció al client. Com m'he donat pressa només tinc 10 persones davant. Finalment em toca i obtinc el meu nou bitllet. Un bitllet que em durà a Guatemala... demà! Torno a la cinta per recuperar la meva maleta i començo a pensar que l'aventura "potser" començarà l'endemà.

Aquest blog el dedico a...

...als meus pares i a l’Anna, que suportaran la major part de la meva...fugida. A l’Edu and partner, al Xavi and co, a la MAP i al basc, i al Peli TEAM.

Agrair a tot el SISAP-SIDIAP que m'ha suportat aquest temps tant difí...ferent, i què carai, a molts de l’IDIAP (Helena, tens blog, ho veus, tens blog). A la Cristy i la Beth que segurament em van impulsar sense saber-ho. I a tots aquells que m’han patit amb més o menys intensitat. Alguns amb molta, molta intensitat, oi?

Especial record per a la gent d’arrels... Usuaris, treballadors, voluntaris i súperdijous!!!! No m'oblido de la meva neboda i fillola (i tampoc dels seus pares, ;-)). I la meva UBA... el mirall del meu futur? I què dir dels meus zitzanyerus que pràcticament no veig.

També em vull recordar d'aquells que no em volen veure ni en pintura, per convicció o de cara a la galeria o perquè no van tenir collons d'afrontar la realitat. Em sabria molt de greu, de veritat, no tenir-los present.

I a la resta no us enfadeu si no us he anomenat específicament, que a molts us enyoraré tant o més. Una abraçada per a tots vosaltres (encara que si no es donen en persona...).